La chica de Marte

FITXA
=====
Títol: La chica de Marte
Autor: Tamara Bach
Il·lustrador: -
Edició: Madrid: Siruela, 2009
Edat: a partir de 12 años
Temàtica:


RESSENYA
=========

“Nunca en mi vida he sido nueva. Todos me conocen. En algún momento de nuestras vidas hemos jugado juntos o nos hemos peleado. Evelyn fue la niña con la que jugaba en la arena, luego nos hicimos amigas de Katrin y poco después ya no se juntaban conmigo, así que empecé a juntarme con Christian y Maja, y más tarde dejé de hacerlo. La verdad es que daba lo mismo. Todos me conocen, no soy una sorpresa para ninguno. Voy a imaginarme que soy de Marte y que llego a esta ciudad, que no es una ciudad sino una mancha en ninguna parte, en un planeta en el que he aterrizado sin querer. Voy a imaginarme que no conozco las calles.”

Y es cierto, Miriam no es nueva. Miriam somos todos. Miriam fui yo, y seguro que fueron muchos de ustedes. ¿O acaso no hay nadie que no se identifique con el párrafo anterior? No se dejen engañar: hay quien les dirá que “La chica de Marte” es un libro sobre una historia de amor lésbico-adolescente, como lo eran Fucking Amal o tantas otras historias. Pero no es cierto. Bueno, sí lo es, pero no sólo es eso. Ante todo, es una historia sobre la adolescencia. Sobre la música, los estudios, las amistades, los padres, las dudas, las sensaciones desconocidas, el amor... y, sobre todo, sobre cómo nos sentimos al pasar por todo ello. “La chica de Marte” es ante todo un libro emocionante (= lleno de emociones), y un libro que habla a todos. Un libro para desarmar a los más estrictos defensores de la moral. Un libro para sentirse arropado, para saber que no estás solo. Un libro para recordar o para desear.
No es un libro ñoño. Lo que es un coñazo es un coñazo aquí y en casi todas partes, y sobre todo si tienes 16 años. Tampoco es un libro verborreico. “[El amor] Es dulce, duele y es bueno,” dice Miriam en un momento. Así que yo tampoco voy a serlo (aunque no sé si ya sea demasiado tarde...). Recomiéndenlo. Léanlo. Para despertar un poco. Para volver a tener 16 años e imaginar que acaban de llegar de Marte.

El salvaje

FITXA
=====
Títol: El salvaje
Autor: Antoni Garcia Llorca
Il·lustrador: -
Edició: Boadilla del Monte: SM, 2009
(Premio Gran Angular 2009)
Edat: a partir de 12 años
Temàtica:


RESSENYA
=========
“El salvaje” no es un libro fácil. De hecho, es un libro de los que no sé exactamente por qué razón van a parar a colecciones infantiles o juveniles cuando, en realidad, deberían estar en colecciones de literatura generalista. Porque la mayoría de chicos que se acercan a las colecciones juveniles lo encontrarán un rollo, y los que podrían acercarse y disfrutar de un libro así, ya han pasado la etapa de acercarse a las colecciones juveniles. “El salvaje” está destinada a ser una joya enterrada en las estanterías de las bibliotecas (de las librerías también, pero menos... ya sabemos lo que duran las novedades en las librerías). Solo nosotros podemos desenterrarlo. Los bibliotecarios, los libreros, los maestros... Y no solo para los niños: también para nosotros, para nuestras parejas, para nuestras amistades...
Porque sí: Bernabé es un joven, pero no por eso tiene su historia que interesar más a los jóvenes que a los demás. Es un joven de edad indeterminada y nacionalidad también indeterminada que es vendido por su padre a un terrateniente, y vendido por éste a su vez a un cabrero que vive en medio del bosque, sin más contacto que el que tiene con su rebaño y, esporádicamente, con el terrateniente que llega para llevarse algunas de las cabras a cambio de productos de primera necesidad. Junto a este cabrero, Polifemo, acabará Bernabé creciendo y aprendiendo. Pero sabemos que ya no está con él. Ahora está con un doctor con el que habla, y al que le cuenta su historia. Se la cuenta y la recuerda y añora y anhela... duda y sufre y finalmente... no, no desvelaremos el final.
Una historia con un claro referente literario (que forma parte de la sorpresa del libro, pero no diré más), y muy literaria en ella misma, sobre la falacia del hombre civilizado.

“Un día, al principio de estar en el orfanato, el doctor Zittone me preguntó:
- ¿Por qué no abandonaste el valle cuando Polifemo te dejó? ¿No sentiste
nunca la necesidad de reunirte con tus semejantes?
- ¿Y para qué quería yo a
los semejantes que usted dice? – contesté –. ¡Si me trataban a patadas! ¡Si mi
propio padre me vendió al jinete! A mis semejantes los encontré en el valle. Con
ellos me trataba de igual a igual.
- Lo comprendo – dijo el doctor –. Pero
ahora que conoces mejor la civilización, ahora que nadie te maltrata, ¿qué
piensas de nosotros, tus verdaderos semejantes?
- Vosotros me habéis
complicado la vida. Siempre decidís las cosas por mí. ¿Para qué me tenéis en el
orfanato? ¿Por qué no puedo largarme a mi valle, que es el único lugar donde he
sido feliz?
El doctor Zittone no supo muy bien qué responder:
- Hombre,
tú... tú... no puedes vivir como un salvaje.
- ¿Por qué no? ¿Qué mal hago?
- Bueno, mal no haces... Pero tienes que convertirte en una persona válida,
para poder vivir plenamente en sociedad.
Nadie me pregunta nunca qué es lo
que quiero de verdad. Me llevaron al valle sin preguntar, me han arrancado del
valle sin preguntar y me tienen en el orfanato sin preguntar. Quieren que sea
persona, pero no me tratan como tal.”

La calle de Garmann

FITXA
=====
Títol: La calle de Garmann
Autor: Stian Hole
Il•lustrador: Stian Hole
Edició: Kókinos, 2009
Edat: de 8 a 10 años
Temàtica:


RESSENYA
=========
Quien ha visto un libro del noruego Stian Hole, será capaz de reconocerlo allá donde vaya. Lo cual quizá sea un poco atrevido teniendo en cuenta que solo tiene otro libro publicado, “El final del verano” (Garmann’s summer en inglés), pero ambos comparten no solo el personaje principal (Garmann, el chico protagonista), sino también el mismo estilo, tanto visual como literario.
En lo visual, Hole usa las ilustraciones para crear un mundo propio. Utiliza la fotografía, el collage y el retoque digital para crear personajes y escenarios llenos de detalles, surrealistas pero al mismo tiempo coherentes, imposibles pero al mismo tiempo muy cercanos.
En lo literario, no se asusta de crear un texto que sugiera más que describir. No todo debe decirse. No hace falta que nos hable de la bella amistad que une a Garmann con el Hombre de los sellos, el viejo que “tenía el sótano repleto de cartas extraviadas y la cabeza llena de ideas desordenadas”. Al cerrar el libro, todo buen lector entenderá que el vínculo que los une es de los que difícilmente se rompe.
Parece que el tema de la amistad entre pequeños y mayores está de moda. Qué bien que lo traten en álbumes tan especiales como éste o “La señora y el niño”.

Paraíso

FITXA
=====
Títol: Paraíso
Autor: Bruno Gibert
Il•lustrador: Bruno Gibert
Edició: Los cuatro azules, mayo de 2009
Edat: de 6 a 8
Temàtica: mort


RESSENYA
=========
¿Qué valoráis más en una narración (cuento, novela, película...), que sea una idea nueva, original, arriesgada, que nunca antes se le había ocurrido a nadie, o al menos que propone una combinación de elementos novedosa? ¿O quizá que, aunque sea una idea muy tratada (vista, leída, escuchada, debatida), lo haga de manera original, fresca y diferente?
Hay quien arguementa que la calidad no se encuentra en la originalidad, pero yo es algo que valoro mucho, tanto las ideas originales como los tratamientos originales de ideas tan antiguas como el hombre. La muerte pertenece a esta segunda categoría. Un tema del que ya hay tantos libros excelentes... ¿puede ser tratado de manera que nos aporte una nueva visión, una nueva perspectiva?
Sí, puede. Y ahí está Bruno Gibert para demostrarlo con este “Paraíso” en el que se vale de señales y símbolos para representar las palabras del narrador infantil (niño o niña) cuyo abuelo, dicen, se ha ido al Paraíso, y que reflexiona en un breve monólogo sobre lo que significa la muerte, el paraíso, la añoranza, la reencarnación... Señales y símbolos que adquieren un nuevo significado cuando se miran con el filtro de las palabras que lo acompañan. Habrá quien lo tildará de libro frío o distante (no hay personaje con el que identificarse...), pero yo lo veo como una perspectiva diferente (diversidad... ¡he ahí la clave!) de acercarse a un tema con el que, tarde o temprano, todos debemos enfrentarnos. Y también los más pequeños...

Recomanacions d'estiu

Feu click a sobre de la imatge per veure-la a tamany complert.
Visiteu la revista Literata (on van aparéixer aquestes recomanacions) per trobar altres propostes de lectures i activitats literàries d'aquest estiu!

El pou darrere la porta

FITXA
=====
Títol: El pou darrere la porta
Autor: Josep Sampere
Il·lustrador: -
Edició: Barcelona: Barcanova, 2009 (Antaviana nova; 155)
Edat: a partir de 13 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
El pou darrere la porta té tots els ingredients per esdevenir un èxit entre els joves i la crítica. I és que l’autor, que es va donar a conèixer en el panorama de la literatura infantil fa tot just cinc anys, ja va deixar clar aleshores que la seva no és una literatura còmode i conformista.

En aquella ocasió es va emportar el Premi Vaixell de Vapor 2004 amb El mar de la tranquil•litat, una obra que s’anava construint als ulls dels lector a mesura que uns estranys personatges perduts en un espai en blanc descobrien la seva identitat i cercaven el seu autor.

Sampere presenta una història terrorífica. L’acció es situa en un edifici de trenta pisos on res del què passa és atzarós. Algú, un intrús potser, sembla dirigir les vides de tots els personatges i veïns del bloc. L’Olga fa temps que observa els estranys esdeveniments relacionats sempre amb l’ascensor i ara, amb l’ajuda de l’Àlex s’endinsen en una aventura que no pot acabar bé de cap de les maneres. Amb un estil concís i un ritme ascendent, l’autor suggereix més del què explica, i els interrogants continuen inquietant el lector un cop ha llegit la darrera línia.

Amb aquesta obra, Josep Sampere (Igualada, 1963), autor i traductor de professió, va guanyar la setena edició del Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil en la convocatòria de 2008.

Jordi Cervera a la tertúlia

El passat dilluns 15 de juny, vam tenir la sort de poder compartir la nostra tertúlia amb el Jordi Cervera, autor de l'últim premi Edebé de literatura juvenil, La mort a sis vint-i-cinc (feu click per llegir la ressenya). Vam xerrar sobre la novel·la, sobre el premi, sobre el llibre en el qual està treballant en aquests moments (Potser podem avançar que alguns dels personatges de La mort a sis vint-i-cinc continuen sent els protagonistes? Us atreviu a aventurar quins d'ells?), i fins i tot ens va sobrar temps per intercanviar impressions sobre el foment de la lectura entre els joves i sobre les noves tecnologies de la web 2.0 (recordeu que el Jordi també blogueja sobre literatura).

Gràcies, Jordi, per acompanyar-nos!

La mort a sis vint-i-cinc

FITXA
=====
Títol: La mort a sis vint-i-cinc
Autor: Jordi Cervera
Il•lustrador: -
Edició: Barcelona: Edebé, 2009 (Premi Edebé de lit. juvenil)
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: novel•la negra/policíaca


RESSENYA
========
La nit que Ray Barbosa es converteix en l’heroi del DKV Joventut és també la nit que el seu passat torna, de la pitjor manera imaginable, a la seva vida. El jugador de bàsquet haurà d’enfrontar-se amb l’assassinat de la seva dona i el seu fill i, en l’espiral d’aconteixements que envolten els terribles fets, s’hi veuran implicats un agent dels mossos d’esquadra; la seva filla, aspirant també a “mossa”; el company d’aquesta, també jugador del DKV; un grup de violents seguidors de l’equip de Badalona; un grup de nois i noies seguidors del Dynamo de Kiev; una detectiu privada; i, per suposat, l’assassí...

L’autor teixeix una teranyina de personatges que al principi pot descol•locar el lector, però que a mesura que passen els capítols (breus, incisius, hiperversemblants) permet al lector descobrir quina és la relació que els uneix i quina és la seva funció dins la història, a més de poder “viure” els aconteixements des de la pell de personatges tan diferents com la víctima i el botxí, perquè tot i que la majoria de capítols estan narrats en tercera persona (només hi ha un personatge que gaudeix del privilegi de poder-se expressar “sense intermediaris”), el narrador passa a un segon pla, s’enretira i deixa que siguin els protagonistes els qui observen i comenten la realitat que els envolta i els fets que els succeeixen, donant la sensació que, de fet, només és allà per enregistrar el que succeeix i proporcionar la informació necessària per tal que el lector sàpiga allò que tot bon periodista ha de respondre: qui, què, com, quan, on i per què. El fet, a més, que l’autor jugui a passejar-nos per escenaris reals i amb personatges que, si no ho són, ho semblen, ajuda a potenciar la barreja entre la ficció i el periodisme.

Una bona mostra de l’excel•lent estat de salut que gaudeix el gènere políciac, amb apunts de comentari social, en la nostra literatura juvenil.

Una llum diminuta sorgí del no-res

FITXA
=====
Títol: Una llum diminuta sorgí del no-res
Autor: Einar Turkowski
Il•lustrador: Einar Turkowski
Edició: Libros del zorro rojo, 2009
Edat: de 10 a 12 anys
Temàtica:


RESSENYA
========
Tots els que ens vam deixar seduir pel primer àlbum de Turkowski (“Era fosc i sospitosament tranquil”, editat també per Libros del zorro rojo ara fa dos anys) esperàvem impacients una nova obra de l’alemany. Ho tenia força difícil, tot s’ha de dir, perquè aquella (“Era fosc...”) era pràcticament perfecta: no només les il•lustracions eren fascinants i sorprenents, sinó que tant el text com la història, tot i no ser una cosa mai vista (l’estranger que arriba a una comunitat tancada i desperta recels, tants que arriba el moment que decideixen fer-lo fora), eren esplèndids. Estar a l’alçada, o superar-se, era gairebé impossible. I així és com aquesta “Una llum diminuta...” no compleix les expectatives que, al menys jo mateixa, tenia posades en el nou llibre de l’autor. I, de fet, les comparacions són odioses, perquè és un bon llibre; un molt bon llibre. I les il•lustracions, del mateix estil científic que en l’anterior llibre, són, hores d’ara, inconfusiblement “turkowskinianes”. Però el text... ai el text no té el punt d’intriga i misteri que tenia l’anterior, tot i que l’autor sembli que ho ha intentat. La història s’allarga massa sense que passi res, es perd en la hiperdetallada descripció del jardí del senyor Ribblestone, on un dia apareix aquesta llum diminuta que dóna nom al títol. Un text bell, dens com una bona tassa de xocolata, que convida al lector a gaudir del ritme pausat que imposa i que, acompanyat de les hiperdetallistes il•lustracions fa que costi decidir-se a passar de pàgina, però precisament per això, el llibre perd pel camí l’impuls de la narració i la voluntat de saber què passa amb la misteriosa planta que un bon dia apareix al jardí en qüestió.

Sí, les comparacions són odioses... però inevitables.

Números pares, impares e idiotas

FITXA
=====
Títol: Números pares, impares e idiotas
Autor: Juan José Millás
Il•lustrador: Antonio Fraguas “Forges”
Edició: Boadilla del Monte: SM, 2009 (Barco de Vapor, serie naranja, 204)
Edat: de 10 a 12
Temàtica: contes breus


RESSENYA
========
Un número par infiltrado en el reino de los impares. Un cero cansado de no ser nada que se escapa del sistema métrico decimal. Un matemático perverso que gusta de restar a sus víctimas numéricas hasta que se quedan en nada o, incluso, se convierten en números negativos...

Quienes hayan leído a Millás reconocerán en estos breves resúmenes el mundo imaginario, altamente psicológico, del autor. La única diferencia es que aquí no habla de personas y de sus complejos y traumas, sino de números (aunque muy humanos) que, jugando con las fórmulas matemáticas (la pareja de 1 que se casan y se convierten en un 2, y al tener un hijo pasan a ser 3, etc...), nos plantean cuestiones sobre nuestra manera de ser, vivir y relacionarnos (especialmente dentro de nuestra familia).

Un libro que puede dar mucho que hablar... y no sólo en lo que a la matemática se refiere.

La señora y el niño

FITXA
=====
Títol: La señora y el niño
Autor: Geert De Kockere
Il•lustrador: Kaatje Vermeire
Edició: Barbara Fiore, 2009
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
Geert De Kockere (al que ya conocíamos por Greta la loca) y Kaatje Vermeire nos proponen un libro valiente, que podría parecer poco atractivo para los niños en un principio, pero que contiene una historia dulce y tierna como una nube de caramelo.

Narrado en tercera persona, pero siempre desde la perspectiva del niño protagonista, el lector asiste a la relación de miedo, pero al mismo tiempo fascinación, que lo une a “la señora” del título, una vieja grande, gorda, y que sin duda alguna se trata de una ogresa que se dedica a capturar niños para luego comérselos. Pero a medida que pasa el tiempo, el niño (y también el lector, a través del texto pero también de las ilustraciones), de que nada más lejos de la realidad: la ogresa tiene un nombre (y no es ni Bertha ni Hildegunda), una voz suave y agradable, y acaba resultando ser simplemente una mujer muy sola, que encontrará en “el niño” a alguien que le hará compañía.

Impresionante álbum en el que se nos muestran los prejuicios de los que se parte y cómo el propio personaje los va desmontando con el paso del tiempo. Un libro que habla tanto sobre la vejez y la soledad como sobre la infancia y el modo que tienen los niños de relacionarse con el mundo que los rodea. Un “imprescindible”.

Sé muchas cosas

FITXA
=====
Títol: Sé muchas cosas
Autor: Ann Rand
Il•lustrador: Paul Rand
Edició: Barbara Fiore, 2008
Edat: a partir de 5 años
Temàtica:


RESSENYA
=========
Barbara Fiore recupera otro libro publicado originalmente en los años 50 por la pareja (real y artística) formada por Ann y Paul Rand, ella al mando del texto y él de las ilustraciones. Recordando gratamente El pequeño 1 y Chispas y cascabeles, abrimos este álbum esperando las ilustraciones de formas sencillas y colores vivos del diseñador gráfico (recordemos que, hasta hace bien poco, al menos en nuestro país, era más conocido como el creador del logotipo de IBM que como ilustrador de álbumes infantiles) y el texto rimado, alegre y juguetón de la autora. Y, saben qué... volverán a encontrarlos :-)

En este caso la excusa es un canto al conocimiento, al descubrimiento de las posibilidades del mundo que nos rodea, a la naturaleza y los juegos que nos propone... en definitiva, al hecho de que, a pesar de ser pequeños, “sabemos muchas cosas”, y que, como propone el último verso del poema, “cuando más haya crecido, tanto habré aprendido, que mucho más sabré”.

El pañuelo de mi abuela

FITXA
=====
Títol: El pañuelo de mi abuela
Autor: Heinz Janisch
Il•lustrador: Aljoscha Blau
Edició: Santa Marta de Tormes: Lóguez, 2009
Edat: a partir de 4 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========
“Mi abuela tiene un pañuelo negro para la cabeza. Una vez, atrapó en él al viento. Y dos huevos blancos y una gallina y una vaca de tamaño mediano. Ah, sí. Y, además, un puñado de lluvia y una pequeña tormenta...” Así empieza este pequeño álbum que quiere ser un cariñoso homenaje a las abuelas, a lo que esconden bajo sus pañuelos (me gusta pensar que el protagonista habla en realidad de las historias que salen de debajo del pañuelo), y a cómo todos estos elementos nos acompañan después en nuestra cotidianidad.

Un texto sencillo y poético, del que cabe destacar la belleza de la tipografía con la que se ha plasmado en el libro (el libro atribuye a “Aljoscha Blau” la “configuración gráfica”, así que supongo que es a ella a quien se lo debemos agradecer... y por supuesto a Lóguez por respetar la edición original), y unas ilustraciones que juegan con el negro y los colores en los que se resaltan los diferentes elementos que esconde el pañuelo.

Una mapirisa risa que riza

FITXA
=====
Títol: Una mapirisa risa que riza
Autor: Ramos, María Cristina
Il•lustrador: Legnazzi, Claudia
Edició: Barcelona: Océano, 2008
Edat: 8 anys
Temàtica: poesia


RESSENYA
=========
En la marirronda
de las mapirosas,
maricuriosea
una marirrosa.

Traía un vestido
muy mariposeado,
pero un viento loco
se lo ha despintado.

Y risa que riza,
blanca mapirisa,
buscando colores,
girando en la brisa.

A la mariposa un viento travieso le ha despintado sus alas así que se marcha en busca de los colores mientras el lector juega con las palabras, las rimas y la musicalidad de estos poemillas de María Cristina Ramos que encantarán a pequeños y mayores. ¡A ver quién es capaz de leerlos en voz alta de un tirón y sin equivocarse!

Cómo aprendí geografía

FITXA
=====
Títol: Cómo aprendí geografía
Autor: Uri Shulevitz
Il•lustrador: Uri Shulevitz
Edició: Barcelona: SM, 2008
Edat: 8 anys
Temàtica: imaginació ; biografies


RESSENYA
=========
De llibres que parlin del poder de la imaginació i la lectura per superar els moments difícils n’hi ha tots el que vulgueu i més. És un tema tocat i retocat que pot resultar avorrit i maniqueu.

No és el cas del llibre Cómo aprendí geografía, una obra que explica la història del seu autor a un camp de refugiats després de la II Guerra Mundial, on amb l’ajuda d’un mapa i la seva imaginació va poder viatjar lluny de la misèria, el patiment i la gana.

I si no fos suficient haver tractar el tema amb excel•lència resulta que aquest àlbum és un dels pocs àlbums que trobem al mercat que siguin perfectes, rodó, on es pot veure el bon treball que n’ha fet l’editor, ja que text i il•lustració van de la mà sense trepitjar-se.

Crec que és d’aquells llibres que vindrà de gust rellegir, que no es farà vell.

El proper 15 de juny... Jordi Cervera a la tertúlia!

Si tot va bé i no hi ha cap imprevist, el proper dilluns 15 de juny, data de la propera tertúlia, tindrem amb nosaltres a Jordi Cervera, autor de l'últim premi Edebé de literatura juvenil, La mort a sis vint-i-cinc i també del blog cultural i literari d'iCat FM.

Hi esteu tots convidats!!

[Més informació sobre l'autor.]
[Notícia a La Vanguardia sobre el premi Edebé.]

La amante del miedo

FITXA
=====
Títol: La amante del miedo
Autor: Van de Vendel, Edward
Il•lustrador: Vandenabeele, Isabelle.
Edició: Barbara Fiore, 2009
Edat: a partir de 12
Temàtica:


RESSENYA
=========
Aquest és un llibre atrevit, bèstia, incòmode, d’aquells que no saps a quina edat dirigir-lo, però que malgrat tot, t’atrau, te’l remires i voldries regalar-lo a unes quantes amigues “trentañeras” amb qui vas a sopar un cop per trimestre per recordar els vells temps.

En principi sembla una recreació de Barbablava, però tot i que hi guarda molts paral•lelismes argumentals i fins i tot visuals, la lectura del text i tot el discurs de la protagonista s’allunya substancialment del conte tradicional.

La noia no se’n va amb en Barbablava (aquí anomenat el Broncas) enganyada, sinó justament per tot el contrari, ella sap que el Broncas era el més dolent dels seus amics de joventut i ara el que ella vol és tornar a ser dolenta.

De la il•lustradora diria que no hi ha res editat a aquí, tot i que a França fa anys que corre una caputxeta tremenda.

La grúa

FITXA
=====
Títol: La grúa
Autor: Zimnik, Reiner
Il•lustrador: Zimnik, Reiner
Edició: Sevilla: Kalandraka, 2009 (7 leguas)
Edat: a partir de 9
Temàtica:


RESSENYA (I)
===========
Una vegada més és l’editorial Kalandraka qui reedita a poc a poc tota l’obra del gran Reiner Zimnik. Llibres com Els timbalers, o La grúa, no pot ser que no es trobin disponibles en tot moment. A veure si algú s’anima a editar-la en català! Reiner Zimnik és alemany i és autor i il•lustrador d’uns dotze llibres, que tenen en comú el fet de ser històries poètiques però alhora satíriques i que reflecteixen força bé la nostra societat.

Austral Juvenil d’Espasa-Calpe el va editar l’any 1981, tot i que el text original és del 1956.

El llibre parla de la vida d’un home que decideix quedar-se a viure dalt d’una grua enorme. Des d’ella, la història va fent el seu curs i l’home viu una guerra; veu com el mar inunda tot el seu entorn i ell està enmig de l’ocèa; pateix l’atac d’uns pirates; celebracions, circs, es comunica amb un nàufrag, etc. amb l’única companyia d’una àguila.

És un llibre entrenyable, on hi passen moltes aventures però a un ritme tan poètic i pausat que no et fan patir seriosament. L’home de la grua està per sobre del bé i del mal, ens resulta molt proper perquè podríem ser nosaltres mateixos, però alhora és un veritable desconegut.

(Glòria Gorchs)

RESSENYA (II)
===========
Reiner Zimnik podria presumir de ser un dels pocs escollits de poder dur a terme la difícil tasca d’escriure i il•lustrar les seves novel•les. Ambdues feines les fa magistralment. Darrerament l’editorial Kalandraka ha recuperat part de l’obra de Zimnik (Jonás el pescador i El pequeño tigre rugidor) i ara ens ofereix el clàssic La grúa un relat preciós que ens parla sobre la construcció d’una grua i del seu conductor que meravellat per la perspectiva que adopta el món des de dalt es nega a abandonar-la fins que arriba a ancià. El conte pot semblar naif, però en realitat és una brutal crítica social amb molt d’humor.

Les il•lustracions fetes a plumilla són part essencial de l’obra i adquireixen protagonisme amb el joc de picats i contrapicats materialitzant així a la grua i proporcionant la perspectiva del protagonista al món que l’envolta.

Un llibre essencial.

(Iris González)

Poti-poti a l'Àfrica

FITXA
=====
Títol: Poti-poti a l'Àfrica
Autor: Perrin, Martine
Il•lustrador: Perrin, Martine
Edició: Barcelona: Cruïlla, 2009
Edat: de 0 a 3
Temàtica:


RESSENYA
=========
Cruïlla edita dos llibres d’aquest autor que són un exemple de bon gust i de com els llibres per als més petits de casa poden ser molt diferents del què estem acostumats. Un llibre amb un text breu, de rima clara i exquisida, que convida a llegir en veu alta. El llibre funciona com un llibre de preguntes i respostes i que es serveix de siluetes retallades i estampats per presentar accions i animals propis d’Àfrica.

No és un llibre que fàcilment agafaran els pares, però no perquè no pugui agradar als infants, sinó perquè malauradament no estem prou acostumats a llibres tan elegants per a petits lectors. Ens toca als bibliotecaris i als llibreters doncs apropar-lo! Se’ns gira feina!

Ojobrusco

FITXA
=====
Títol: Ojobrusco
Autor: Darabuc
Il·lustrador: Maurizio A.C. Quarello
Edició: Pontevedra: OQO Editora, 2008
Edat: per a prelectors i primers lectors, nens entre 3-10 anys.
Temàtica: prudència, ingenuïtat, ajuda la violència o l'astúacia a resoldre problemes?, ajuda plantejar preguntes com a què condueix l’engany?


RESSENYA
=========
Un ratolí, mogut per la seva curiositat i el desig d’arribar a trobar la felicitat, surt a còrrer mòn amb dos companys d’aventures, un gos i un elefant que també volen descobrir coses i surtir de la rutina. Van fent camí i acaben trobant un cíclop, Ojobrusco, i acaben quedant per dinar amb ell...

Ojobrusco és un àlbum il•lustrat on es fusionen dues tradicions de la narració de contes populars de la mediterrània: una excursió aventurera que gairebé toca el desastre però amb un final feliç, i la trobada amb un cíclop. Tot i estar pensat per a prelectors i primers lectors, no renuncia a un mínim de riquesa de vocabulari ni a fer jocs d’imatges (amb els desplaçaments que fan els personatges volant, saltant, etc). A més, el llibre conté tot un seguit de sorpreses i es pot utilitzar como a punt de partida de diverses excursions pel món de l’art.

A destacar: el text de Darabuc, qui té un magnífic “blog” sobre literatura infantil, i les il•lustracions notables de Maurizio Quarello.